Los derechos fundamentales de todo ser humano (La sanidad, la educación, la justicia, el derecho a una vivienda digna, a sacar adelante a una familia, a aspirar a una justicia real, accesible y gratuita...), nunca deberían ser objeto de negocio, especulación o privatización. Si un gobierno gestiona mal, cámbiese el gobierno. Pero que no se utilice la rentabilidad como argumento para el saqueo de los bienes públicos. Los derechos no tienen precio, ni son negociables.


viernes, 26 de septiembre de 2008

Un paseo por Fisterra (Finisterre, Galicia)

Hoy nos vamos por la costa desde el Cabo Fisterra hasta la Praya do mar de Fora

Praya do Mar de Fora (Fisterre) Foto propia.

Os pongo la ubicación porque este blog tiene lectores de todo el mundo, y habrá quien no la conozca.

Estamos en el extremo noroeste de España (Foto Maps de Google)


Este es el Cabo de Finisterre, el Norte queda a la izquierda, a
 la derecha, América. (Foto Maps de Google)

Aquí podéis ver la playa en un precioso vídeo.


Es un lugar francamente recomendable. Muy poca gente en la playa, algún nudista, el agua helada. Intento darme un baño pero la resaca es terrible, y la sensación de peligro muy grande. Así que, cuando aún teniendo solamente los tobillos en el agua ya me arrastraba hacia dentro con mi módico peso, decido paliar mi heroísmo con una plácida siesta al sol, obedeciendo una vez más a mi amadísima y sensata compañera.

Volvemos por el pueblo, y damos con un hotel rural (cuyo nombre prefiero omitir) acabadísimo de construir. Acostumbrados a la más que amable hospitalidad de las casas rurales gallegas, entramos para ver si nos enseñan el hotel, cosa que siempre ha resultado en un gentil recibimiento, pues perfil de futuros clientes sí que tenemos, y entendíamos que un hotel como ese, en plena apertura, estaría ansioso de mostrarse al público. Gran confusión, puesto que quien al parecer era el dueño debía estar desganado, o no haber leído aún las instrucciones de que para tal negocio hay que ser amable. El caso es que salimos convencidos de que, sí, el hotel era nuevo y bonito. Pero puestos a pagar, pagaríamos por algún lugar más profesional donde nos trataran mejor.

El regreso hasta el faro es un precioso paseo. Aún siendo finales de Septiembre, son muchos los peregrinos con los que nos cruzamos. Y, para nuestra sorpresa, ya al llegar había gente cogiendo sitio para ver el atardecer. Y eran las 18:00!

El atardecer en Fisterra es toda una fiesta. Falta sitio en las rocas. Incluso hay una secta que, con su gurú y todo, se pone a hacer yoga-chi kung o lo que sea, y al final acaba dando abrazos y besos a todo el mundo. Son muchos, y según dicen ellos mismos "están embriagados". Curioso esto de las sectas. Después los veríamos en la Plaza del Obradoiro también en plan cósmico. Cantan, abrazan a todo el mundo y parecen felices, como los de la mayoría de sectas en público. Imaginamos que felizmente aportarán bonitos fondos al mantenimiento del gurú y acólitos, como en todas las sectas, las oficiales dominantes y las otras.

Para ver atardecer en el Cabo de finisterre (Foto propia)

El resto de asistentes al ocaso es una multitud de peregrinos y similares, además de un montón de jóvenes que van a hacer el botellón, cosa que parece muy peligrosa cuando cae la oscuridad, y más cerca de los precipicios del Cabo Finisterre. Por otra parte, dentro de la Mcdonalización del Camino de Santiago que años acá están llevando a cabo las instituciones, y los mismos beneficiarios de los lugares por donde pasa, se ha extendido la costumbre de que quien llega deje allí las botas, con lo cual se está convirtiendo aquello en un vertedero de botas, zapatillas de deporte y otros aditamentos que los "turisgrinos" abandonan en esa confusión entre ritos ancestrales y estupideces cósmicas con los que la superficialidad amenaza al Camino, cabalgando entre autobuses, coches de apoyo y furgonetas con italianos con traje de peregrino de marca, sin una arruga, y supuestas peregrinas perfectamente maqueadas, que se confunden sin vergüenza alguna con los auténticos peregrinos, cada vez más marginados. Galicia, o en su momento la xunta de Fraga y sucesores, han convertido el Camino de Santiago en un parque temático, a lo que ha contribuido no poco la Iglesia Católica, en su sector más "mercader del Templo". Lamentable.

El Ocaso, desde el Cabo de Finisterre. foto propia.

Un video (seleccionado, hay demasiados peores)

Con esta foto y este video os dejamos, recomendando sin duda un viaje a este lugar. Consejos: No vayáis en temporada alta (Julio, Agosto, Pascuas...) porque hay demasiada gente, parece aquello una feria. Tomaos más de un día, hay buenos lugares para hospedarse y la gastronomía es excelente. Y no dejéis de recorrer los alrededores, sobre todo subir a As Pedras Santas y al Miradoiro. El camino por aquí hasta la playa es precioso.

(Foto de Google Maps)

Pueden interesaros otras de las entradas de este blog. En los casos en que hay bastantes de un mismo tema las agrupo en submapas, como podéis ver en el 

Mapa general del blog

También, de temas similares, tenéis a vuestra disposición el grupo de Facebook "Mirar Lejos"

Espero que os sea útil esta información y que podáis disfrutar de muchos viajes, mucho sol y mucho aire puro. ¡Hasta la próxima y gracias por vuestra compañía!

miércoles, 9 de abril de 2008

Dret a la intimitat i a la informació

En temps d'eleccions, però també pel que podem veure prou passades, els partits aparentment volen salvar-nos, millorar la nostra vida. Però en la majoria dels casos, l'interés més fogós dels seus representants està a garantir la supervivència econòmica en les millors condicions dels que han triat la política per a viure de ella, com a professió i ,fins i tot alguns, com a trampolí per a fer fortuna.

No parlarem del famós dret a la imatge i a la intimitat, sinó del dret del ciutadà a rebre aquella informació que desitja, ni més ni menys. La febra per l'emissió del propi missatge polític fa que els partits exploren totes les formes de transmetre-ho. D'ací que, sense esperar-ho, de sobte puga arribar un missatge al teu mòbil o, el que pot ser molt més terrible, una imatge del candidat a la teua pantalla.

Es viola així l'espai d'intimitat del presumpte votant. S'introduïx el tascó publicitari sense capacitat de defensa, i es busquen aquells moments en què la capacitat de crítica o d'autodefensa intel·lectual està menys activada. S'utilitzen missatges obscenament simples, d'un nivell intel·lectual abjecte, considerant que la majoria de l'electorat és estúpid, o actua com si ho fóra. (Es pot veure en comunitats autònomes massa properes el resultat).

És evident que com a votants i ciutadans tenim dret a la informació. Però no l'obligació de rebre-la quan se'ns impose. Hem de poder triar el moment de rebre el nostre paquet informatiu del tema i procedència triats voluntàriament. En cas contrari, les eleccions es converteixen en meres campanyes publicitàries, els venedors i productes de les quals pareixen lluitar pel seu propi descrèdit, amb la conseqüència per fàstic del descrèdit més absolut de l'activitat política, la qual cosa dóna pas a la llarga a societats conformistes i governs dictatorials.

jueves, 27 de marzo de 2008

Transport privat

La nostra societat cada dia és més un mer conjunt d'aparcaments acompanyats de llocs on els humans poden desenrotllar la seua vida prop de l'autèntic senyor: el cotxe. Això que s'ha donat a anomenar eufemísticament "transport privat" és el principal artefacte de tiranització i d'alienació de l’"Homo consumator", és a dir, del consumidor, d'aquells als quals ens fan creure que som ciutadans lliures quan en realitat ens hem convertit en bestiar generador de plusvàlua i redistribuïdor de capital (sempre en la mateixa direcció).

Els pares arranquen els seus fills de davant de la televisió i els asseuen en el monovolum familiar, per portar-los a l'aparcament del centre comercial. El cotxe està preparat amb cd-vídeo en els seients de darrere perquè una constant en el creixement dels cadells humans és ja el temps passat en els embossos. La mamà tindrà el seu propi cotxe per a anar a l'aparcament d’ "El Corte Inglés", i quan els xiquets siguen majors necessitaran cada un el seu cotxet per a eixir amb els amics, i poder deixar-ho en doble fila a Hondures o sobre una vorera al Barri del Carme.

Treballem per al cotxe: Per comprar-ho, per mantindre’l, per pagar-ne la gasolina, per a les multes, per als impostos... La ciutat no és més que una servitud constant a l'automòbil privat: Els autobusos no poden usar el seu carril, la doble i triple fila és ja normal, mentres queda només un carril disponible. Si és necessari, s'anul·len línies d'autobús o se’n demoren les freqüències perquè resulte menys atractiu utilitzar el transport públic. En realitat, mentres el ciutadà està distret amb el seu cotxe no pensa en una altra cosa i genera negoci, que és allò que interessa. Si hi ha accidents - cosa que enterbolix el flux plàcid del sistema - se'ls culpabilitza a ells, als ciutadans, a la carn de canó. Això de millorar les infraestructures queda per a quan siga negoci per als amics.

La gent usa el cotxe fins al final: va al camp i s’hi queda al costat. L'agressió a l'ecosistema arriba fins on arriben les carreteres. Va a la platja, als aparcaments de la platja, entre grans embossos, i no es fica en l'aigua amb el cotxe perquè s'espatla. Inclús hi ha llocs on es menja en el cotxe. També hi ha qui l’utilitza per a altres necessitats més interessants: ¡Per a alguna cosa divertida hauria de servir!.

Se'ns ven el cotxe com a ferramenta de llibertat, quan és tot al contrari. I es pretén evitar els efectes secundaris del transport públic quan este és inevitable: Si en este el viatger pot conversar, o llegir, és posa televisió, s'estretixen els seients, és baixa la intensitat lluminosa... No pot ser que la gent dialogue, que la gent pense. El ciutadà consumidor ha d'estar atent al seu missatge, ha de ser hostil, si és possible, amb el seu company de viatge. Eixa hostilitat aïlla l'individu i el fa més dòcil, i més insatisfet, amb la qual cosa comprarà més, voldrà tindre un cotxe més gran, més potent, amb el qual ocupar (privatitzar) major parcel·la ambulant i amb el qual demostrar el seu poder als altres.

No hi ha elecció possible entre el transport públic o el privat: El cotxe ens ha triat a nosaltres, als humans, com a terra adobada sobre la qual créixer. Si és necessari, es talen arbres, s'enverina l'atmosfera, s'aïllen barris... l'important és que hi haja més lloc per a més cotxes cada vegada més grans. Encara que després els tinguem parats el noranta per cent del temps, encara que siga absurd moure dos mil quilos de ferro per a traslladar una sola persona. El cotxe és la religió de la nova era, una d'aquestes, dins del panteó de les estupideses.